Bona nit a tothom,

M’il·lusiona, en part, anar veient com l’educació pública emprèn aquesta direcció cap a una reflexió profunda del servei públic i universal que presta a la població. Em penso que aquest fet ha permès, a tot el col•lectiu i a la institució educativa – que històricament, al nostre país, havia estat l’origen d’allò més antic i conservador –, obrir un ventall de possibilitats per a un nou tipus d’estar i d’organitzar les aules, i tot el sistema en sí.

El nou currículum dona pas a un procés de recerca sobre quin és el sentit més ampli de com eduquem i què eduquem. I, alhora, de quines estratègies cal seguir per omplir de significat els aprenentatges que s’hi fan, fent-los així competencials. El caràcter pràctic i cooperatiu de les propostes del currículum ens permet, mica en mica, quotidianitzar la comunicació, cooperació, coordinació entre persones iguals cada vegada més pensada, crítica i treballada. D’aquesta manera es va assegurant l’autonomia del grup-classe i del caràcter crític dels individus en sí com a ciutadans del món, que per a mi és l’objectiu més preuat. Valoro que un espai clau on es materialitza aquesta reflexió és en l’existència de les programacions del professorat. Apareixen així com a una eina reflexiva i pedagògica sobre el nostre rol i la nostra acció educativa a l’aula. Crec que s’aboca d’una manera molt encertada quan concretem que “La programació s’ha d’entendre com l’explicitació de les intencions educatives […] alhora, permet garantir la continuïtat educativa quan es donen canvis en l’equip docent.” (Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament., 2018)

Per altra banda, pensant al voltant de la dicotomia entre el “Què sé sobre la llengua?” i el “Què sé fer amb la llengua?”. Efectivament, en pots saber un munt però quan la llengua adopta un caràcter no-competencial crec que aquesta s’acaba aproximant a l’alumnat més aviat d’una manera passiva: absorbir informació sense que això pugui tenir una aplicació pràctica o memoritzar continguts sense solta ni volta. La gràcia de donar significat a l’aprenentatge de la Llengua i la Literatura Catalanes és la capacitat i les eines de poder adaptar-se als canvis lingüístics i culturals que té el català com a llengua viva i permetre a l’alumnat una flexibilitat alhora d’usar-lo amb coherència en diferents situacions lingüístiques i culturals.

Per exemple, una proposta d’activitat no-competencial que m’he trobat durant la meva estada de pràctiques a 3r d’ESO. Estan seguint el llibre Llengua Catalana i Literatura (Teresa Grence Ruiz, 2022), i ara treballen la Unitat 3 “La notícia”, a l’anterior sessió van llegir una notícia del llibre, en van respondre – de manera individual – les preguntes de comprensió lectora que proposava el llibre i en aquesta sessió el contingut serà el següent:
– Els títols de les notícies es posen en negreta i en cos 16.
– Els subtítols en cos 14 i en negreta.
– El cos de la notícia serà en lletra no-negreta i en cos 12.
– Tot plegat en Arial o Times New Roman.
Els projecta un document de Drive per ensenyar-los això, durant els 15’ primers de classe. Llavors destinaran 20’ a practicar de manera individual amb els seus portàtils això. Llavors els passa per Drive una fotografia extreta de Google (composició: un cadell de Golden Retriever que s’apropa, amb un prat verd de fons desenfocat). El que queda de classe hauran de posar un títol, un subtítol a la imatge, amb el nom i el lloc de la notícia (sense redactar el cos de la notícia).
Perquè penso que això no és una activitat competencial? Perquè el contingut no té relació amb cap objectiu que pugui permetre’ls connectar amb el seu dia a dia, no són continguts clau que contribueixin a assolir res (Generalitat de Catalunya, Departament d’Educació., 2018) Canviar el cos d’una lletra segurament podria ser un aprenentatge que aparegués en el procés de redactar una notícia, o d’alguna cosa significativa i no l’aprenentatge en sí.

Per això, com a activitat competencial relacionada amb “La notícia” i el text periodístic com a tal proposo la redacció d’una notícia a partir d’un cas del Detectiu Conan (T12xC12, durada: 24’ 15’’), que es pot trobar de manera gratuïta a la pàgina web del SX3, el canal infantil i juvenil de TV3. Per a fer la redacció caldrà abans introduir els conceptes teòrics que cal tenir en compte pels apunts que s’hagin de prendre durant el visionat (que es farà conjuntament a classe) i per a la posterior redacció i ús d’aquests apunts. Em penso que d’aquesta manera, es farà un ús significatiu i pràctic dels aprenentatges teòrics sobre: la obtenció d’informació, la planificació d’un text i la redacció d’aquest.

Generalitat de Catalunya. El currículum competencial a l’aula. Una eina per a la reflexió pedagògica i la programació a l’ESO. Març de 2018. Generalitat de Catalunya, 2018. https://xtec.gencat.cat/web/.content/curriculum/eso/orientacions/20180302ProgramacionsESO.pdf

Teresa Grence Ruiz, E. J. (2022). Llengua catalana i Literatura -3r d’ESO. Hospitalet del Llobregat: Grup Promotor Santillana.

Primer de tot he de dir que no coneixia o no associava aquestes maneres d’ensenyar amb els seus noms. Un cop he llegit els diversos recursos, he pogut veure que l’aprenentatge competencial es basa en 3 punts clau: fomentar l’adquisició de les eines per poder comprendre i participar de manera crítica i activa en el món que els envolta, ensenyar a aprendre a aprendre al llarg de la vida, ser capaç d’emprar els recursos apresos de manera adequada a cada situació de la vida per tal d’assolir els propòsits per als quals estan pensats. Una frase que descriu força bé a que ens referim a l’ensenyament competencial és el que trobem al text de César Coll que diu:

«Se considera que el término “competencia” se refiere a una combinación de destrezas, conocimientos, aptitudes y actitudes, y a la inclusión de la disposición para aprender, además del saber cómo. […] Las competencias clave representan un paquete multifuncional y transferible de conocimientos, destrezas y actitudes que todos los individuos necesitan para su realización y desarrollo personal, inclusión y empleo.»

Pel que fa a l’aprenentatge significatiu veiem que es basa en els coneixements apresos prèviament , i a partir dels quals s’introdueixen aquests nous coneixements, és a dir, com a través d’una situació coneguda o reconeixible per part de l’alumnat, fem que treballin nous conceptes i coneixements.

Pensant en com vaig aprendre jo, he de dir que no recordo que pas que es posés en pràctica cap d’aquestes dues maneres de fer arribar el coneixement a l’alumnat. Probablement l’ensenyament significatiu es pot dir que l’havia rebut, perquè com per exemple en el cas de les matemàtiques, vaig rebre uns coneixements que vam desenvolupar gràcies als sabers que ja havia fet meus prèviament.

La proposta que faria d’activitat no competencial per treballar el text teatral, seria proposar una lectura i a partir d’aquesta lectura respondre a un qüestionari. Per treballar el text teatral de manera competencial i significativa, plantejaria que per la festa de Sant Jordi ens han suggerit adaptar als nostres temps la llegenda de Sant Jordi, per tant, hauran de reescriure-la i posteriorment també representar-la. Dita activitat, es pot fer servir tant per llengua catalana, com per qualsevol de les altres llengües que formen part del currículum educatiu de l’educació secundària.

Per acabar, una idea que comparteixo plenament és la que fa Moreira quan exposa: “La facilitación del aprendizaje significativo depende mucho más de una nueva postura docente, de una nueva directriz escolar, que de nuevas metodologías, incluso las modernas tecnologías de información y comunicación”.

Crec que com a docents tenim la responsabilitat i el deure d’aplicar l’ensenyament significatiu i competencial.

Arnau Berbel Compte

A La teoría del aprendizaje significativo: una revisión aplicable a la escuela actual, Mª Luz Rodríguez Palmero diu que per Novak (1998, pág. 13) “El aprendizaje significativo subyace a la integración constructiva de pensamiento, sentimiento y acción, lo que conduce al engrandecimiento humano”.

En l’aprenentatge significatiu és importantíssima la influència del docent i la seva implicació emocional i humana. Rodríguez afirma que no és només un resultat, sinó un procés on es comparteixen significats. Per Gowin (1981), “la enseñanza se consuma cuando el significado del material que el alumno capta es el significado que el profesor pretende que ese material tenga para el alumno.” No és possible desenvolupar aprenentatges significatius si no es té una actitud significativa d’aprenentatge; sense aquesta, l’aprenentatge que es realitza serà repetitiu i mecànic.

Amb aquestes reflexions de les autores, m’agradaria remarcar la importància de l’actitud i predisposició de les persones formadores i com també anomena Ausubel, l’interès i predisposició en què l’estudiant vulgui aprendre. Aquesta, és una condició necessària d’aprenentatge per aprendre significativament. L’altra és la presentació del material potencialment significatiu per part del docent.

Quina d’aquestes condicions és més important o arrossega les altres? Segons la manera que tinc d’entendre l’aprenentatge significatiu, cada part forma part d’un tot. El símil esportiu seria el d’un equip, on el professorat fa de guia, líder i acompanya als seus components a complir els objectius i tasques marcades. Aquest líder, ha de motivar i empènyer al seu equip des de la seva vessant més humana. Amb vocació i generositat.

Una vegada plantejada la reflexió teòrica respecte als recursos plantejats, el cas pràctic d’experiència personal en un aprenentatge no significatiu és el record que tinc de com vaig aprendre els rius de Catalunya. Un aprenentatge totalment memorístic en el qual el professor ens demanava que sabéssim on naixia cada un i on desembocava. Res més. A dia d’avui només recordo l’Ebre. Un projecte competencial i interdisciplinari, on cada alumne exposés en qualsevol eina multimèdia el recorregut i característiques principals de cada riu de Catalunya, amb un posterior debat i avaluació conjunta, estic convençut que a dia d’avui, recordaria molts més rius que no pas l’Ebre.

Bibliografia:

Rodríguez, M. Luz (2011). «La teoría del aprendizaje significativo: una revisión aplicable a la escuela actual»